LLEGENDES DE LA NIT DE SANT JOAN

 

Algunes llegendes de la Nit de Sant Joan extretes del blog d’en Joan Ramon Santasusana Gallardo

ÉSSERS FANTÀSTICS DE LA NIT DE SANT JOAN

 

Els remeiers i remeieres coneixien prou bé les virtuts curatives i meravelloses d’algunes herbes i plantes recollides la nit de Sant Joan.

Jan de la son, és el nom que algunes contrades s’aplicava al bruixot que governa la son i els somnis, anomenant-se així, també, a algú que és encantat de mena.

Els pastors canigonencs, la nit de Sant Joan, per iniciar-se en l’art de menar llops, es despullaven al peu de l’estany Negre i penjaven la roba a un arbre immediat; al punt de caure les dotze es tiraven al estany i, en sortir per l’altra riba, quedaven transformats en llops. Trobaven una gran llopada que els esperava i els rebia amb mostres de molta joia i alegria. Durant set anys eren llops com els altres, aprenien de tota llur vida i es captaven llur amistat i confiança. Després de set anys, a igual dia i hora, es tornaven a tirar a l’aigua de l’estany i, en sortir pel mateix indret on hi havien entrat feia set anys, trobaven encara la roba penjada; se la posaven i restaven pastors com abans, amb els mateixos anys que tenien i, per tant, com si el temps no hagués passat. Els llops, com que els entenien, els estimaven i els obeïen, i com que els sabien els costums i la manera de viure, els podien fer de mestres i de menadors.

nit de sant joan 3
Al castell de Campmany, al punt de les dotze de la mitjanit de la nit de Sant Joan, s’ofereix l’estança del tresor, on vaga l’ànima d’un cavaller mal enriquit que clama perquè un bon cristià vagi a fer el recapte del tresor i el reparteixi als pobres; única manera que l’ànima del cavaller, havent purgat el pecat de l’avarícia, pugui entrar al cel. L’estança s’obre quan se sent la primera campanada i es tenca al sonar l’última. Tots els subjectes que fins ara ho han intentat han estat sorpresos a la darrera campanada i en conseqüència l’ànima del senyor de Campmany segueix errant, i amb una companyia de més de cent ànimes… ànimes d’aquells que han intentat eixir el tresor.

A les profunditats de l’estany d’Engolasters, a Andorra, viu la vella d’Engolasters, una ànima en pena d’una dona condemnada per la seva avarícia. Conta la llegenda que enguany, a la zona on trobem el llac hi havia un poble a on un dia va arribar un pobre captaire a les portes d’una de les cases més riques, i va demanar una mica de menjar a la mestressa de la casa. La dona li va dir que ja havia fet la massa del pa i no tenia res per donar-li. El captaire va insistir, i li va dir que tornes a amassar els trossets de massa que quedaven a la fusta d’amassar i que amb el que tragués li fes un pa. Així ho va fer de mala gana la dona, i veient que li sortia un pa tan gran com els que havia cuit per a ella, cegada per l’avarícia li va dir al mendicant que no tenia res per a ell. Dos cops més encara va insistir el rodamón en la seva petició, trobant-se la dona que del minúsculs restos de farina li tornaven a sortir grans pans. Però ella li va a tornar a negar al captaire que tingués res per a donar-li. Va donar llavors la casualitat que pasava per aquell lloc una nena menjant un trosset de pa, i al veure al mendicaire li va donar tot el que tenia. Llavors aquell home, que no era un altre que Jesús, o un dels sants o els àngels, li va dir: “Ves enllà del poble, muntanya amunt, tan ràpid com puguis”. Així ho va fer la nena, i tant just com era a fora del terme del poble, va començar a llampegar i va caure una turmenta que va anegar el poble i el va fer desaparèixer. Des de llavors, es diu que cada nit de Sant Joan l’ànima en pena de la dona que no el va socórrer es passeja per les aigües del llac portant una artesa d’amassar pa al cap, i encara hi ha qui l’ha convertit en una espècie d’ogressa que s’utilitza per espantar als infants.

 

Leave a Reply

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>