L’INCENDI DELS ARROSSARS

Viatgem fins al Japó per conèixer la llegenda de “L’Incendi dels Arrossars”, un conte ideal per a nens i nenes de 7 a 10 anys, on es parla de l’obediència als més ancians per part dels més joves. “Una vegada hi havia un vell, molt assenyat, que vivia dalt una muntanya, allà, al Japó. ARROSSARS Tot al voltant de la seva caseta el terreny era pla i fèrtil i sembrat d’arrossars. Eren els arrossars dels pagesos que vivien més avall, en un poblet de la platja, entre la muntanya tota verda i la mar tota blava. La platja era tan estreta que només hi cabien les cases del poble i per això la gent havia sembrat els arrossars a la muntanya, d’on davallaven tota una colla de rierols, perquè l’arròs necessita molta aigua per a créixer. Cada matí i cada tarda, el vell i el seu net, que vivia amb l’avi, miraven, des de dalt de la muntanya les anades i vingudes de la gent del poble que passaven i repassaven pel carreró de cases. El noiet estimava els arrossars perquè sabia que eren el menjar de l’any per a tots; i sempre estava a punt d’ajudar el seu avi a obrir i tancar els recs de l’aigua i arruixar els ocells lladregots que volien robar la collita. Un dia, que l’arròs era gairebé madur i les espigues rosses es gronxaven al sol, l’avi, dret a la porta, mirava al lluny quan tot d’una va veure allà baix a l’ horitzó, una cosa estranya. Una mena de núvol s’aixecava com si la mar i el cel s’haguessin ajuntat. L’avi es va posar la mà al front per veure-ho millor i, tombant-se cap a la casa va cridar: – Ione, Ione! Vés al foc, agafa un tió encés i porta’l. Ione no sabia per a què volia foc el seu avi, però com que era molt obedient, va portar el tió encés. Incendi arrossars, foc L’avi ja n’havia agafat un altre i corria cap a l’arrossar de més a la vora. Ione el seguia tot estranyat fins que va veure, ple d’horror, com el vell llançava el boscall encès en mig del sembrat.   – Avi! Què feu? – De pressa, de pressa, llança el teu, no t’aturis, cala-hi foc! Ione, cregut que el seu avi s’havia trastocat, va arrencar a plorar; però un nen japonès obeeix sempre, així és que tot plorant, va llançar el seu boscall encès damunt les espigues, i la flama roja es va estendre corrent pels rostolls atapeïts i secs mentre una fumera espessa i negra pujava cap al cel. Des de baix, la gent del poble van veure l’incendi dels arrossars i, tot cridant “Foc, foc!”, es van afanyar a pujar a la muntanya corrent per una drecera estreta i tortuosa. Ningú no es va quedar a baix. Fins les mares i tot, amb els petis a coll, pujaven cuitacorrents. Quan van arribar a dalt i van veure cremats tots els seus magnifics arrossars, van posar-se a cridar furiosos: – Com ha estat això? Qui ho ha fet? – Ho he fet jo- va contestar el vell amb calma, mentre Ione deia plorant: “Ho ha cremat l’avi…” Tots es van arremolinar al voltant d’ells dos amb els punys enlaire i cridant “Per què? Per què??” Aleshores el vell va tombar-se tot estenent la mà cap a l’horitzó: – Mireu!- va dir. onada gengant de l'incendi dels arrossars Es van tombar i van mirar. Alí a l’indret on la gran mar blava s’estenia tan encalmada poques hores abans, ara s’aixecava de la terra al cel una esgarrifosa onada d’aigua. Era tan espantós de veure que ni un sol crit no es va sentir. Un moment d’espera… Tots tremolaven i l’onada d’aigua, corrent cap a la terra, va caure damunt la platja amb un soroll horrible i es va trencar contra la muntanya. Una altra onada… I una altra encara… Després, res més que una gran estesa d’aigua; el poble havia desaparegut. Però tota la gent era salvada dalt de la muntanya. Quan van comprendre el que el vell havia fet per salvar-los, el van beneir de tot cor, perquè sense la seva pensada ara serien tots ofegats sota l’onada furient.

 

Leave a Reply

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>