LA CADIRA

Per circumstàncies de la vida, aquests dies m’he sentit molt recolzada pels meus familiars, amics i amigues. Per sort, tinc molta gent que està amb mi en els moments complicats, gent a la que aprecio molt…
Pensant en tots ells  i amb el permís de l’autor, el Pedro Pablo Sacristán Sanz, que té un blog que val molt la pena, http://cuentosparadormir.com/ he traduït el conte “LA SILLA”,  dedicat a tots aquells que sabeu que ho mereixeu.
“”Hi havia una vegada un nen anomenat Martí a qui li encantava tenir milers d’amics. Sempre presumia molt de tots els amics que tenia a l’escola i de que era molt amic de tots. Els seu avi se li va acostar un dia i li va dir:
– Em jugo una bossa de crispetes a que no tens tants amics com et pensesMartí. Segur que molts no són més que companys de  trapelleries.
En Martí va acceptar la seva aposta sense dubtar-ho, però no sabia com provar que tots eren els seus amics, li va preguntar a la seva àvia. Aquesta va respondre:
– Tinc just el que necessites a les golfes. Espera un moment.
L’àvia va sortir i al poc temps va tornar com si portés alguna cosa a la mà, però en Martí no va veure res…
– Agafa-la. És una cadira molt especial. Com que és invisible, es difícil asseure-s’hi, però si la portes a l’escola i aconsegueixes asseure’t’ activaràs la seva màgia i podràs distingir als teus amics dels teus companys.
En Martí, valent i decidit, va prendre aquella estranya cadira invisible i va marxar a l’escola. En arribar l’hora del pati, va demanar a tots que fessin un cercle i es va posar al mig, amb la seva cadira.
– No us mogueu, veureu una cosa al·lucinant!
Aleshores va anar a seure a la cadira, però com que no la veia, va errar i va caure de cul. Tots es van posar a riure.
-Espereu, espereu, que no m’ha sortit bé- va dir mentre tornava a intentar-ho.
Però va a tornar a caure, provocant cares estranyes i les primeres burles. En Martí no es va rendir i va provar de seure a la cadira màgica de la seva àvia, però no deixava de caure al terra. Fins que, de cop, un dels cops no va caure, es va quedar a l’aire.
Aleshores va comprovar la màgia de la què parlava la seva àvia, Al mirar al seu voltant va veure a en Jordi, en Lluc i la Diana, tres dels seus millors amics,  aguantant-lo perquè no caigués, mentre que molts altres de qui havia pensat que eren els seus amics no feien sinó riure-se’n  i gaudir de cadascuna de les seves caigudes. I aquí es va acabar la funció i marxant amb els seus tres veritables amics, els va explicar com els seus enginyosos avis havien fet per ensenyar-li que els bons amics són aquells que ens estimen i es preocupen per nosaltres i no qualsevol que passa pel nostre costat, i molt menys encara aquells que gaudeixen amb les coses dolentes que ens passen.
Aquella tarda, tots quatre van anar a veure als seus avis per pagar l’aposta i s’ho van passar d’allò més bé, escoltant les seves històries i menjant -se un tip de crispetes. I des de llavors, moltes vegades van fer servir la prova de la cadira i qui la superava, resultaven ser amics per a tota la vida”
 

2 Responses to “LA CADIRA”

Leave a Reply

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>