EL LLEPAFILS

En un regne molt llunyà, més enllà d’on s’acaba la línia del tren, hi vivia un rei que tenia un fill anomenat Constantí que era un llepafils: no li agradava la verdura, ni la fruita ni res de totes les coses bones que li preparaven per menjar.

Quan li posaven el plat a taula per esmorzar, dinar o sopar, abans de tastar res ja deia:

– Buacs, això no m’agrada!

I només sobrevivia a base de carmels i llaminadures.

El rei va pensar que calia fer alguna cosa, que ja n’hi havia prou de tenir un fill tan llamenc. I va fer una crida. Va enviar penjar per internet un anunci on demanava algú que fes que el seu nen mengés de gust.

Van arribar cuiners dels cinc continents a aquell palau. Però quan li feien paella resulta que en Constantí trobava que tenia massa gust d’arròs. Si li feien gambes, trobava que eren massa vermelles i si li tallaven pernil que era massa dur.

El seu pare, el Rei estava ben desesperat i no sabia que fer quan, de sobte,un matí ben d’hora va apareixer un personatge curiós. Anava vestit tot de color verd, portava sabatilles d’esport i no portava cap olla ni cap èstri de cuina. Es deia Julià Saltamartí i va assegurar al Rei que en Constantí menjaria com una llima i de gust.

Va anar a la cuina i va preparar dues llesques de pa torrades, els hi va tirar oli i un polsim de sal i les va posar dins d’una carmanyola. També va agafar una ampolla d’aigua i una poma verda i ho va posar tot dins d’una motxilla.

Va despertar a en Constantí i li va dir que es calcés bé que sortien. En Constantí es va alegrar de no haver de menjar res que no li vingués de gust.

Va sortir amb en Julià Saltamartí. Van començar a caminar pel costat d’un rierol i  van arribar on desembocava, un riu encara més gran. Aleshores en Constantí tenia una mica de gana i li va demanar a en Julià Saltamartí una piruleta. Aquest li va dir que no, que no en tenia i van seguir caminant i caminant fins que van arribar a la platja  a on arribava aquell riu més gran.

Ja havien passat més de 4 hores que havien sortit del palau i en Constantí ja tenia l‘estómac als peus. Llavors, en Julià es va asseure en una ombra i va obrir la motxilla, va obrir la carmanyola i en Constantí no va poder estar-se de dir:

-Mmmmm! Quina olor de torrades amb oli i sal més bona que sento!

I nyam, nyam, nyam es va menjar tot el pa amb oli i sal.

– Mmmmm! Quina poma més bona! És més dolça que totes les gominoles que m’he menjat en tota la meva vida!

I nyam, nyam, nyam es va menjar tota la poma verda.

I així va ser com  en Julià Saltamartí va aconseguir que en Constantí mengés bé, fins i tot fruita i verdura

I és que per menjar de gust, no hi ha res com tenir bona gana.

Núria Graell

Juliol de 2014

 

Leave a Reply

XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>